'Bungalow Bill'

Perquè ja no estic en condicions d’incorporar-me a la selva mercat immobiliari, que si no ja hauria presentat tots els papers (fe de vida, penals, els punts de la CASS, una carta de motivació i un test psicotècnic…) per optar a ocupar un dels setanta bungalous que l’empresa adjudicatària de l’heliport de la Caubella té previst plantar al costat de la pista d’aterratge, a tocar dels boscos de Pal. Deu ser que, si no surten els comptes, va, fotem-li’n a veure si ho deixen passar, que no vindrà d’uns quants centenars de metres quadrats de terreny edificat. No m’hi fa res que formin part d’un complex hoteler: des de la més tendra infantesa que m’hauria agradat ser un d’aquells afortunats happy few que fan vida bohèmia en un hotel, com el gran Vladímir Nabókov i família. No se m’acut cap altra millor manera que combinar cosmopolitisme i connectivitat amb la pristina natura andorrana. Naturalment, això passarà sempre que els concessionaris obtinguin permís del Govern, com a titular (temporal) del terreny, cosa que, de moment, encara és objecte d’estudi i ningú no hi posa la mà al foc. I si no ho aconsegueix ens haurem de pintar la infraestructura a l’oli: tornem-hi, que no ha estat res. Ja és curiós que aquell deliri helicopterístic del roc del Patapou (allí va començar tot, se’n recorden?) s’aturés per les queixes dels veïns que no volien córrer ni riscos ni aguantar soroll i que ara, en canvi, no hi hagi cap problema conceptual per plantar un hotel a l’ombra dels rotors. La fascinació que sentim pel totxo és una cosa digna d’estudi: ni que fóssim babilònics.