L'hora de la veritat

Sí, la matinada de dissabte a diumenge hem canviat (ens canvien) l’hora. Oh, sí, hem dormit una hora menys però avui es farà més tard de nit. No hi ha mesura de política econòmica d’abast més o menys universal que susciti més crítiques i més animadversió, i que els beneficis de la qual siguin tan difuminats i sobretot (si existeixen) mal explicats. Anem com bous sense esquella, mesells i obedients: des que els telèfons i ordinadors i molts rellotges fan el canvi tot solets que ni tan sols queda espai per a la maledicció i la queixa, només badallar i patir amb resignació aquest petit jet-lag (que no tothom porta igual de bé). Als Estats Units sembla que ja han fet el primer pas per esborrar aquest deliri, i de moment s’han inclinat per mantenir l’horari d’estiu (cosa que vol dir que aquí, a l’hivern, a quarts de nou del matí encara seria negra nit). Si mai els europeus aborden amb seriositat el problema (no cal patir-hi: és una cosa altament improbable) la gran batalla serà lliurada entre els partidaris que es faci fosc més tard o els que s’estimen més començar el dia amb una mica més de claror. Evidentment, la millor solució –que seria seguir els ritmes que ens marca el sol tot l’any, com s’ha fet des del temps dels australopitecs– és inviable, perquè hem convertit el món en un infern de normes i horaris, i intentem adaptar la natura als capricis de la humanitat, cosa que és impossible i que algun dia ens passarà factura. Però si s’ha de votar, demano horari d’hivern. Que consti en acta.