Creat:

Actualitzat:

No tinc el gust de conèixer personalment el Pedro Esteban. Sí que ens tractem en mode virtual, que és aquest substitut modern, descafeïnat i frívol del contacte social: molts matins, a primera hora, envia un retuit i fa un petit comentari a aquesta visura, i llavors ja puc respirar tranquil: es pot llegir, s’ha entès, etcètera. Els dies que no ho fa, encara que sembli mentida, els trobo a faltar, perquè és com si hagués fallat alguna cosa en la cadena. Un dia, a la presentació a la Trenca del llibre del Vicent Partal, vam seure ben a la vora: per aquestes coses que té la vida, no ho vam saber fins més tard i vam perdre l’ocasió de saludar-nos, o, dit en l’argot d’avui, desvirtualitzar-nos. El diari de diumenge portava la notícia que el Pedro, que és traumatòleg, té previst anar-se’n a l’est d’Ucraïna a incorporar-se com a voluntari per anar a treballar a un hospital. Soc de la immensa majoria dels que ens ho mirem, raonablement acollonits, des del sofà de casa, dels que comentem mapes, tàctiques i estratègies a l’hora del cafè, dels que –a l’hora de la veritat– no fan gran cosa, més enllà de contribuir amb allò que bonament es pugui, però sense exagerar, perquè el conflicte és relativament apartat i les bombes cauen lluny. Per això l’exemple del Pedro –i de tots el pedros que hi ha pel món– m’interpel·la –ens interpel·la– directament: podem fer alguna cosa més del que fem? Segur que sí, però mentrestant deixem que ho facin els altres, que ho faran millor. Però desitgem tota la sort del món al Pedro, i esperem que vagi amb compte i que, quan torni, ens ho expliqui.

tracking