La Visura
La llum
Ens anuncien que el preu de la factura de la llum pujarà a partir del mes vinent entre un quinze i un vint-i-cinc per cent. Així, de patac i sense anestèsia. I una mala notícia per als comuns: l’enllumenat públic es pagarà, a partir d’ara (però ep, a meitat de preu). És una mica paradoxal, certament. Encara no han passat noranta anys quan Andorra era la Meca de l’electricitat pirinenca, un enclavament energètic tan important que Franco no hauria dubtat a bombardejar la central de FHASA si abans no haguessin tancat l’aixeta que enviava llum cap a la Barcelona republicana. L’electrificació del país va suposar, de pas, la irrupció en la modernitat. En molts pobles es va passar de la teia i el carburo a la llum d’una bombeta tremolosa –compartida sovint entre dues estances amb l’enginyosa solució de foradar l’envà. Com tot en aquesta vida, va arribar el moment en què el formidable creixement del país va obligar a fer portar energia de fora. Algun dels testimonis de la història de Nord Andorrà recorda com la sobrecàrrega de les línies feia que, de nit, gairebé es tornessin incandescents. Ara ja es veu que el progrés afavorirà qui millor pugui gestionar l’energia i els recursos naturals, i les dues coses van vinculades. Imagino que FEDA està lligada a les lleis del mercat, i si l’ha de comprar als electrocleptòcrates de fora, estem al cap del carrer. Però com a companyia parapública, potser tindrà marge de maniobra per planificar un futur amb energia neta i sobirana. Ciència-ficció? Potser sí. Però sense una alternativa raonable, malament rai.