Betlem

Demà, dia de dissabte, se’ns ha fet saber que tindrem la Belén Esteban en un conegut centre comercial de Sant Julià, per promocionar una línia de productes alimentaris i alimenticis que porten, com a reclam principal (i diria que únic) el seu nom. És llàstima que gairebé a la mateixa hora un servidor estigui a la Trenca amb el Sebastià Alzamora presentant la seva novel·la Ràbia. Ja se sap: en aquest país, la contraprogramació dels actes és la norma. No hauria estat la primera vegada que hauria compartit espai amb la famosa: deu fer vuit anys, pel Sant Jordi del 2014, vaig tenir el plaer de tenir-la de companya de parada amb ella al Portal de l’Àngel. La Belén signava exemplars i més exemplars (en va vendre cent mil, diuen) de les seves memòries, titulades amb molt d’encert Ambiciones y reflexiones. No cal dir que la seva cua era monumental, de dimensions astronòmiques. No he vist mai una cosa igual. Famílies senceres feien hores de cua perquè l’estrella els signés el llibre, una serp humana que estava regulada per un servei de seguretat que riu-te’n de la guàrdia pretoriana de Neró. De vegades, ni tan sols portaven el llibre: recordo, astorat, com parelles joves li passaven, per damunt del taulell, una criatura de bolquers, perquè celebrés una mena de ritus d’imposició de mans, com feien els reis de França per guarir malalts. No recordo una cura d’humilitat més bèstia que aquella: en aquella hora fugaç, en vaig signar quatre, de llibres (i encara fent tot de dibuixets perquè semblés que hi havia una mica de moviment). Quina enveja que em vas fer, Belén!