L'impostor

Avui, estimats lectors, l’Albert no hi és. Soc jo, l’Arserni Sugranyes, qui el suplanto i me’n cuido d’omplir aquest espai, sense que serveixi de precedent. Espero que em perdoneu, tot i que m’és ben bé igual. Però és una sensació curiosa, aquesta, com quan entres a la casa d’algú i remenes armaris i calaixos i de vegades et trobes amb sorpreses. Bé, si el titular és absent és perquè a l’hora en què hauria d’estar escrivint aquestes absurdes columnes era a la Trenca presentant la seva primera novel·la, Les ànimes sordes, acompanyat pels temeraris editors de Medusa, que no saben com fer-s’ho per perdre quartos. No és que no n’hagi publicat mai cap fins ara, no: li tornen a publicar la primera que va fer. Però us he de confiar un secret, que espero que me’l guardeu com si hagués estat revelat al llit de mort, abans d’estirar la pota. L’Albert no n’ha escrit mai ni una, de novel·la. Ni la que en teoria presenta avui. Tampoc aquesta. És un dropo, un inútil, massa bon vivant per posar-hi els colzes i el fetge que es necessita per escriure. Molt postureig i, a l’hora de la veritat, re de re. Fum. Ara ve el secret: qui les ha escrites, de la primera a l’última, he estat jo, Sugranyes Arseni, servidor. Per això són tan bones. Soc allò que, en l’argot editorial, se’n diu un negre, amb perdó. El seu negre particular, no ho faig per ningú més, això. I ja n’estic fart. La propera, que l’escrigui ell, a veure si té nassos. Recordeu: és un secret. No ho digueu a ningú. O sí, ara tant me fot. Enter i envio. A tomar vent, Albert.