Segona volta

Diumenge van anar a votar els ciutadans gals que habiten entre nosaltres. En teoria, els gals es van escolar pel desaigüe de la història després de la batalla d’Alessia, aquella que va perdre Vercingètorix davant de Juli Cèsar i va suposar l’assimilació per Roma, però donem per fet que en premsa escrita sona millor gal que no pas francès (i és més curt i t’estalvies quatre caràcters a l’hora de picar). Com que la Gàl·lia, sempre segons el gran Juli, que s’hi va fixar molt, és “omnes divisa in partes tres”, els resultats que es van recollir a l’urna plantada a l’ambaixada de la república es van distribuir sobretot entre tres dels candidats: l’actual copríncep Macron, Éric Zenmour i Marine Le Pen, amb Mélenchon una mica més enllà. El perfil del votant gal·loandorrà, per dir-ho d’alguna manera, tira, doncs, majoritàriament vers la ultradreta, més que no pas els seus compatriotes de l’Hexàgon, però Déu mos en guard de fer-ne cap comentari ni valoració particular, perquè seria immiscir-se a casa dels altres i el dia que passi el que algun dia passarà ja ens ho trobarem. D’aquí a quinze dies, l’hora de la veritat. Això de la segona volta és un gran invent, perquè permet que votis pel mal menor. A la primera, ho fas amb el cor, a la segona, amb el fetge o, en casos extrems, amb els budells. Ai, si a la vida real –i no només a la fantasia política– tinguéssim l’oportunitat d’optar a una segona volta: totes ens pondrien.