Què hi ha en un nom?

La nova llei de família encara no està aprovada però ja ens dona moltes alegries: i és que toca el nervi de la societat, i tothom pot trobar-hi algun interès particular. Ahir, l’amic Planellas –sempre tan incisiu– va dedicar la seva vinyeta a la possibilitat de canviar l’ordre dels cognoms (i d’agrupar-los, com demana terceravia!). I què hi ha en un nom, es preguntava Shakespeare. Oh, moltes coses: història, genètica, patrimoni. No és el mateix portar el cognom Musk o Soros o Gates que dir-te Villaró, per exemple. I la tradició ibèrica de dur dos cognoms és una pràctica relativament recent, imposada als registres civils des de final de segle XIX. Però no abans: qualsevol que s’hagi submergit en els registres parroquials de l’Antic Règim estarà d’acord que la manera tradicional de posar cognoms al personal era un caos veritable: es confonia –ells segur que no es confonien: ens confonem avui nosaltres– el nom de la casa amb el cognom, que sovint era oscil·lant, tenien flexió de gènere –sí, com els eslaus d’ara–, apareixien, desapareixien i es transformaven, sense raó aparent. Les esposes prenien de vegades el nom del marit, però tampoc no sempre: les pubilles podien imposar el seu cognom sense patir-hi gaire. En fi, que hi havia un cafarnaüm de possibilitats gairebé infinites. Hem de felicitar els legisladors, perquè han fet carambola: han donat resposta a un problema (menor, però real) que tenien algunes famílies i de retruc han fet que els historiadors del futur continuïn distrets una estona i no tinguin mals pensaments. Moltes gràcies!