Monopoly

En declaracions a Andorra Televisió, el secretari d’estat d’Afers Europeus, Landry Riba, ha manifestat que treballen perquè Andorra Telecom mantingui el règim de monopoli en matèria de telecomunicacions. He de dir, d’entrada, que em sembla molt bé. No imagino per al país un futur pitjor que dotzenes d’operadores importunant els pobres andorranets a l’hora de sopar, com passa amb els veïns del sud, als que se’ls bombardeja nit i dia, sense pietat, amb ofertes inintel·ligibles: «Hola, me llamo Gladysdaysy, le llamo de Cacophone, es usted don Àlber Wishardø, el titular de la linea?» Perquè aquest és panorama que ens espera. Sí, el capitalisme i les lleis sagrades del mercat estan molt bé i no veig jo ara que la revolució socialista estigui a l’agenda de ningú. Però una mica de coneixement i sentit comú, un bé escàs que ens van llegar els padrins i que hem dilapidat amb aquella alegria, no ens aniria gens malament. I no parlo d’Andorra, no només, sinó en general. Un exemple que em fascina (i que podria ser aplicat a un munt de productes més): les poselles que hi ha amb aigua embotellada a qualsevol supermercat. Trobem infinitat de marques, de les procedències més descabellades: l’Alpujarra, el Moncayo, l’Alta Savoia, Sant Hilari de Sacalm. I totes, al capdavall, ofereixen el mateix: aigua, com si aquí no en tinguéssim, però obliguen a un desplegament logístic absurd: plantes embotelladores, camions amunt i avall. Se’m dirà que això dona feina a molta gent. No dic pas que no, però o aixequem el peu de l’accelerador o tot se n’anirà a fer punyetes.