Els vàndals

Pobrets vàndals meus, no sé pas què van fer per anar arrossegant durant segles i segles aquesta feixuga llufa semàntica. Total, només van emigrar des de la ribera del Bàltic fins a instal·lar-se primer a Galícia i després al Magrib, on els van escombrar els bizantins sense contemplacions. I és que tots els pobles germànics del segle V, si fa no fa, eren igual d’animalots i nòmades: només buscaven aprofitar-se de les restes de Roma. I ves, ha tocat als pobres súbdits de Genseric personificar la figura del bàrbar, de l’incivilitzat, del violent antisocial, d’aquell que destrossa béns públics, del hooligan. Dubto que aquell que es va dedicar a embrutar amb quatre garagots el venerable absis de Sant Romà de les Bons tingui idea de qui eren els vàndals, ni el que és –i què significa– l’edifici de Sant Romà. Fins i tot crec que no sap ben bé on viu i quin és el paper del patrimoni en la salut de la societat, i potser explicar-li-ho sigui una missió impossible si no es predica amb l’exemple. Ara, que potser el culpable real no sigui aquest ximplet de l’esprai. La¡ maniobra col·lectiva, pública i privada, de desballestament dels vestigis del passat –que a Andorra ha estat més evident que enlloc més del planeta, probablement, per una pressió urbanística transversal, constant i indeturable, per una cobdícia estructural, entre silencis, complicitats i connivències– fa que el carallot de la pintada sigui un trist aprenent, pobret.