Corts cedeix

M’he hagut de rentar els ulls amb camamilla després de llegir el diari d’ahir, per un sobtat atac de conjuntivitis. Corts cedeix al castellà. La notícia és tan esperpèntica que té tots els números per ser dolorosament real. Una parella de residents, sis anys vivint al país, anaven pertorbant l’ordre públic en estat d’embriaguesa (imagino que en la fase aquella en què s’entonen els cantos regionales). La lectura de l’article no pot ser més demolidora. No només per la descripció de l’actitud fatxenda dels detinguts envers la policia (“Nos hablan en un idioma que no entendemos. Que os den. No nos toquéis los cojones”), sinó, i sobretot, pel fet que el judici, quatre anys després, es va haver de fer, diuen, íntegrament en castellà. Aquesta és una línia vermella que no es pot travessar de cap manera, perquè és una concessió intolerable en un país que, ras i curt, té una sola llengua oficial. Per a tot. Si després de tant de temps vivint al país no l’entenen –o diuen que no l’entenen– que hi posin un intèrpret –i, en un món ideal, l’haurien de pagar els acusats de la seva butxaca. No són pas els únics que viuen instal·lats en la seva confortable bombolla lingüística, però el que no pot fer un dels poders bàsics de l’estat és claudicar d’aquesta manera. I el que és de traca és que el judici s’hagi ajornat perquè el principal testimoni –un policia a qui van amenaçar– estava de vacances. Esperem que, quan el reprenguin, els cantaires embriacs i aquesta absurda submissió no ens facin passar més vergonya.