Suplantació

Fa dies que em costa agafar el son pensant en el fat del pobre Alejandro P. B., el jugador de l’FC Andorra que va haver de plegar del club perquè una mala ànima fa temps que li ha suplantat la personalitat. La història és tan impactant que necessitaria d’un Spielberg per extreure’n tot el potencial dramàtic. Imaginem que en algun lloc de les espanyes –Calahorra, posem per cas– hi ha un ciberdelinqüent que ha aconseguit no se sap com les dades personals de l’Alejandro, contracta línies de telèfon al seu nom i ven mascotes imaginàries a clients desconeguts, que, gens malfiats, li paguen a l’avança. Vostès han vist el quisso? Doncs ells tampoc. Naturalment, plouen les denúncies, i no pas al suplantador, ans al suplantat, que es passa la vida de jutjat en jutjat intentant netejar el seu bon nom –i, si fos possible, canviar-lo, cosa que diu que no és gens fàcil. En un cas com aquest, proposaria que l’estat andorrà fes un cop de cap. Algú que defensa els colors del club que porta el nom del país (i no el país que porta el nom del club, com hauria dit l’enyorat president Núñez) no es mereix aquest calvari. Donem-li, doncs, i sense que serveixi de precedent, una nova identitat, li busquem un nom i un parell cognoms amb què se senti còmode i sobretot no cridi l’atenció. Que desaparegui del radar de la justícia espanyola, que pot ser lenta, però és implacable. I així, amb un petit esforç, aconseguirem que l’estafador de Calahorra es quedi amb un pam de nas.