Tots anem-hi

El galliner de les xarxes socials està esvalotat des de fa uns dies amb la notícia que Elon Musk, l’amo de Tesla i no sé quantes tecnocompanyies més, ha comprat Twitter, en un rampell de filantropia, perquè diu que vol blindar-hi la llibertat d’expressió. Una ganga, un xollo. Quaranta-quatre mil milions de dòlars, que posat en guarismes és com dos quatres seguits de nou zeros, nou: 44.000.000.000. Tot té un preu i nosaltres no hi arribaríem ni estalviant fins a la fi dels temps, però al senyor Musk –que diuen que té un patrimoni equivalent al producte interior brut de Portugal– l’operació li ha suposat gastar-se un vint per cent de la seva fortuna, que no és pas poca cosa. Com era d’esperar, a ningú li ha semblat bé: ni als usuaris ni a la resta. N’hi ha que proposen d’emigrar cap a alguna alternativa, però fora fa molt de fred. Ja se sap que Twitter és un orgue de gats, i que tothom que hi participa està enfadat per un all o per una ceba o bé disfruta tocant el botet al proïsme. Però que ara vingui un millonetis i ens el compri, ah, no. Això sí que no, de cap manera. Fins i tot ha sortit un il·luminat que ha proposat que –fent malament els números– l’Elon podria fer feliços tots els argentins donant-los un milió a cadascun. Arriba un punt en què hom només desitja que recuperi la inversió i li vagin bé els negocis, que la divisió espacial de les empreses funcioni com Déu mana i, més aviat que no pas tard, comenci a enviar gent cap a Mart, que aquí ja comencem a estar una mica massa atapeïts.