El sentit de la vida

Des que ens amagàvem a les coves perquè no se’ns mengessin els tigres de dent de sabre, l’home s’ha preguntat pel sentit de la vida. De fet, és l’única pregunta que cal fer-nos. Què som, d’on venim, cap a on anem i etcètera són només diverses formulacions de La Gran Pregunta. Quin sentit té, tot plegat? Molt em temo que la resposta és clara, diàfana, transparent. El sentit últim de l’existència és tan sols formar part de les estadístiques que, cada any per aquestes dates, té a bé fer-nos públiques el departament corresponent de Govern, després de fer sumes i restes. Ens pensem que qui sap què, que som els reis del mambo, el millor de cada casa, la repera en patinet. Uns cracs, cadascú guarnit amb les seves manies, virtuts, particularitats i misèries. Cada persona té a dins una novel·la, diuen. Hi ha gent a la que estimem, som estimats. Hi ha gent a la que odiem, i potser som odiats –i, sobretot, naveguem per un oceà d’indiferències. Però al final de tot, desenganyem-nos: serem una trista dada, un número, amb una mica de sort un percentatge, que és un càlcul potser un pèl més elaborat. I com més temps passi, pitjor: més minúsculs i més insignificants. Podem pensar que la nostra vida és plena, rica, que passem per aquest món deixant una petjada que no s’esborrarà mai. I tan sols serem xifres. L’any passat van néixer cinc-centes tres criatures (i, contràriament a la tendència, més nens que no pas nenes). I ens van deixar tres-cents vuitanta-sis veïns –més dels que havien previst les tendències, per culpa de la maleïda passa. Entre un número i l’altre, allò que en diuen vida.