No country for young men

Les xifres fredíssimes de què parlàvem l’altre dia ens ofereixen una dada significativa: les dones d’Andorra són les que tenen menys criatures d’Europa. Potser caldria matisar el titular de la notícia: ja sé que la intervenció masculina en l’operació no és, ni de bon tros, tan absolutament imprescindible com ho era no fa massa temps, i que si ara parles de família et poden mirar com un boomer del neolític, una cismòmia patriarcal i retrògrada. Però m’és ben igual. La mitjana diu que les dones andorranes tenen el primer fill unes hores abans de complir els trenta-tres anys, una edat altíssima, dos anys per damunt de les congèneres europees. Hi ha lleugeres variacions en funció de la nacionalitat –les residents franceses encara s’esperen als trenta-quatre, i les de passaport andorrà s’hi posen una mica abans, uns pocs mesos abans d’arribar als trenta-tres–. Començant tan tard, és evident que això també afecta el nombre de fills, que gairebé s’assembla a la política xinesa del fill únic. Les andorranes, encara pitjor: un gèlid 0,77 d’índex conjuntural de fecunditat, que és la relació entre naixements i quantitat de població en edat fèrtil. Fins aquí, la freda estadística. Ara potser toca preguntar per què passa, això. Si és bo o dolent o és com és i no cal buscar-hi justificacions o raons. Hom tenia la percepció que la societat andorrana era més aviat jove, amb una piràmide d’edat saludable. Ara ja veiem que fallarà per la base. La conclusió sembla evident, encara que ningú no s’atreveixi a posar el picarol al gat: Andorra (entre d’altres raons, amb conciliació familiar difícil o impossible) no és gaire país per a criatures.