Volem ser espiats

A veure. Que això no pot ser. No ens prendran mai seriosament si no esclata ara mateix un escàndol sobre la instal·lació de programari espia als telèfons de Coprínceps, ministres del Govern (inclòs el cap), consellers generals, conselleres generals no adscrites, cònsols, batlles i magistrats diversos, representants personals, sindicalistes i, en general, tot gat i fura que pinta alguna cosa en aquest país. Si a Espanya la TIA de Mortadel·lo i Filemó (o els serveis secrets marroquins) ha estat capaç fins i tot d’infectar el telèfon del president del Govern (!) i el de la ministra de Defensa (!), a més dels de dotzenes de pobres secessionistes catalans (que ja hi comptaven, perquè va amb el sou), no pot ser que a les Valls Neutres encara estiguem a la lluna de València. Tan insignificants som, tan poqueta cosa? Tan poc interès aixequem entre serveis d’intel·ligència, nacionals o internacionals, públics, parapúblics o privats? No és estrany que fins i tot les illes Canàries s’atreveixin a pispar-nos youtubers, a qui volen entabanar amb una suculenta fiscalitat insular! Volem saber que algú ha aconseguit introduir-se als telèfons de pròcers i prohoms per obtenir-ne gravacions, fotografies, vídeos, dades assortides, converses de whatsapp i la contrasenya de Netflix. Certament, la tarifa que s’ha de pagar a l’empresa israeliana per una llicència del seu software Pegasus és una picossada considerable, però qualsevol esforç és poc si el resultat s’ho mereix. Volem ser espiats –i ens és igual qui ho faci–. S’hi posin, sisplau.