'Alcarràs'

No sé com és que encara no s’exhibeix Alcarràs en comptes d’alguna de les tretze pel·lícules (moltes d’elles prescindibles) que estan programades aquesta setmana a l’únic complex de multicinemes que hi ha a Andorra. Potser la causa és que encara no es distribueix fora del país de producció, però bé, ara ja no vindrà d’una setmana. La vaig veure ahir a la Seu –i molta gent va baixar d’Andorra. Feia temps que no veia cues com les que es van fer davant del cinema (i pensava que mai més no en veuria). Alcarràs és difícil de resumir i, de classificació impossible. Veus com va desfilant davant teu, a poc a poc, sense estridències, sense grans drames, un món que reconeixes perfectament –farcit d’expressions, de comportaments, de mirades i actituds. I amb un festival de l’idioma: quan el català que se sent en qualsevol producció audiovisual és astènic o artificiós, la parla dels actors de la pel·lícula –i que és el nostre occidental– és pura mel, genuïna i contundent. Però és un món que es va esfilagarsant, que es fon davant dels ulls de l’espectador i que només s’aguanta amb les petites complicitats entre generacions, però que avança cap a la incertesa i, indefectiblement, cap a l’oblit. Potser a molts andorrans, que han intentat sepultar un passat humil i escàs sota un mar d’opulència moltes vegades gratuïta, com una mena de fugida cap endavant, Alcarràs els podrà incomodar: venim d’aquí i, de moment, encara no sabem per on passem ni si aquest viatge ha valgut la pena.