País avorrit

A mitjan febrer vaig publicar una d’aquestes visures amb un títol que, en aquell moment, em va semblar ja escandalós, motiu més que suficient per fer-ne una reflexió escrita. Setanta euros, es deia, que era el que em van cobrar a la benzinera habitual per omplir el dipòsit, una xifra que travessava una frontera mental que mai no hauria imaginat que se superaria. Bé, dos mesos més tard encara no, per la mateixa quantitat de combustible ja m’han clavat cent-un euros. 101 €. El noi de la caixa em va donar el condol, però en veritat semblava que sortirien de la rebotiga un grup de majorets amb banda de música. És clar que hi ha alguna cosa que no rutlla, i menys encara si veiem que el preu de la vivenda nova s’ha enfilat quasi un trenta per cent (un trenta per cent!) en només tres mesos. Només ens toca pregar perquè no passi com a la república de Weimar ara tot just fa un segle, quan el cost de la vida es va multiplicar per dos milions (2.000.000!) en tan sols un any. Mentrestant, el carallot del Ferrari –en pública videopallassada davant de l’edifici de la policia– ens diu que Andorra és un país cada dia més avorrit, i ens posa en una trista disjuntiva. Que què ens estimem més. Que el diner de les multes se’l gasti ell en benzina per fer el ximple per les rotondes del país per divertir-nos o que els inverteixi un ministre en gintònics. A fe de Déu, que ens està quedant un país ben galdós.