Pirineu al món

Diumenge passat, en unes candoroses declaracions a aquest diari, la consellera d’exteriors de la Generalitat, l’honorable senyora Victòria Alsina, a punt d’obrir delegació a Andorra (sort, que la necessitarà), va predicar un nou mantra: els Jocs d’Hivern “posaran els Pirineus al món”. I no una vegada, no: dues, per si la cosa no havia quedat prou clara i per demostrar que no és un lapsus, ans un dogma de fe, una peça central d’argumentari. És un pas més en l’escalada de disbarats conceptuals. Abans ens deien que la cita olímpica posaria “els Pirineus al mapa”, cosa que és fàcilment refutable si donem un cop d’ull a la història de la cartografia. Al segle II Ptolomeu ja en va fer la descripció a la Geografia. Surten perfectament dibuixats a l’Atles català d’Abraham i Jehuda Cresques, del 1375. I, a partir d’aquí, el que vulguem: són els protagonistes del cèlebre mapa de Sanson del 1696 i etcètera. No serà pas per mapes. Ara resulta que els han de posar al món. Però passa que ja hi són. Si més no, des del cretaci, quan el contacte entre la placa ibèrica i l’euroasiàtica va remoure roques i sediments per formar la serralada, en un lent procés que va començar fa vuitanta-tres milions d’anys i va acabar fa vint. Des de llavors que hi és, el Pirineu. I els pirinencs, des del paleolític. Sisplau, prou de paternalisme. Si han de brandar arguments per convèncer el personal, que els busquin una mica més ben elaborats, no tan infantils i, si pot ser, amb contingut, per favor. Fer-ho altrament és tractar-nos d’idiotes, i ves, fa com lleig.