Turbulències

No, no em refereixo a les turbulències del ja naturalment turbulent món de la política, que tot just comença a bellugar-se vist que aquest airet de primavera s’omple i escampa feromones electorals. No són aquestes, les turbulències que m’amoïnen: l’altre dia em vaig quedar parat en llegir que la limitació de velocitat a seixanta quilòmetres per hora al flamant túnel de Tresponts no era deguda a raons de salut pública i seguretat viària –nens, no correu, si us plau– sinó que estava motivada per les turbulències que es produïen a l’interior, i que havien estat detectades pels enginyers quan van fer el forat, i no pas abans. És fotut, això de les turbulències, perquè estan regides per la teoria del caos i imagino que són de mal preveure i de control difícil. Tot aquell tram del Segre, tan acongostat i angoixós, n’ha de ser un gran generador, d’aires violents, i don Francisco de Zamora, al cèlebre viatge que va fer el 1788, parlava d’un vent –que es deia l’espunyola– que sorgia de la llera del riu mateix, cosa que és prou admirable i digna de ser ressenyada. Entre aquestes turbulències inoïdes i el nou radar de tram que, amb l’aplicació d’una simple regla de tres (distància dividida per temps igual a velocitat mitjana), detectarà sense excepció tots els nuvolaris que premin l’accelerador entre Bassella i Ponts, les anades i tornades de Miami Platja (tots els vespres dels divendres i dels diumenges, des d’ara fins a Meritxell) seran potser menys excitants, però esperem que més segures.