Nou de cada deu

Nou de cada deu dentistes ens asseguren que els polítics són tots iguals. Se’ls pot atribuir qualsevol condició humana, amb la condició que sigui un tret negatiu de caràcter: són gent mediocre, poc preparada, escaladors, una colla d’ambiciosos i tots, sense excepció, corruptes. Els mou la cobdícia, són de vegades cruels, sense escrúpols, i tenen un ego que se’l trepitgen. Els principis pels quals es regeixen són volubles, variables i acomodaticis. De vegades fan maniobres arriscades, incomprensibles o, directament, suïcides, que són seguides per la parròquia amb estupefacció i incredulitat, tot i que intentem mirar-nos-ho des d’una còmoda distància. No és una cosa específica d’aquí, on estem tenyits per una laxa moral catòlica que està regida pel perdó dels pecats: diria que és un sentiment universal, llevat, potser, d’aquelles societats que són governades per un concepte rigidíssim de l’ètica protestant: com els amish anabaptistes de Pennsilvània (i encara potser no). Però els que critiquem els polítics som, molt em temo, igual de mediocres, poc preparats, escaladors, ambiciosos, corruptes, cobdiciosos, cruels, gens escrupolosos i ens trepitgem l’ego, ens regim per principis volubles, variables i acomodaticis, i de vegades fem maniobres arriscades, incomprensibles o, directament, suïcides, perquè en el fons, els polítics que ens governen són com nosaltres, idèntics, clònics (però, ah, passa que nosaltres no ens comprometem i només fem política a l’hora del cafè).