El mínim esforç

Ahir vaig trobar, en una bustiada, propaganda d’un nou establiment de restauració a la capital. És un senyal d’esperança que algú s’atreveixi a invertir capital en un negoci. Es dediquen al sushi, que sempre és un bon recurs per improvisar un bon sopar i no complicar-se la vida. El fulletó és ple de fotografies, per estalviar-te els mals tràngols que tens quan has d’escollir entre la cosa japonesa. Però… endevinen en quin idioma estava escrit? O, potser més ben formulat: endevinen en quin idioma no estava escrit? Bingo. Ho han encertat. No estava escrit en català –ni una paraula– ni en japonès, que fins a cert punt seria comprensible, sinó en la bonica llengua castellana, d’ús comú i general a tot el Principat però que, ai, no gaudeix de l’estatus d’oficialitat o de cooficialitat que permetria que els senyors del sushi poguessin presentar les ofertes culinàries sense cap rubor. Que sigui una franquícia no és excusa. Les grans cadenes d’hamburgueses industrials que operen a Andorra bé que ho són i ofereixen tots els seus serveis en la llengua del país. L’article 15.3 de la Llei d’ordenació de la llengua oficial ho diu ben clarament: “Els cartells, proclames, propaganda, prospectes, catàlegs, trameses publicitàries, anuncis, tant orals com escrits, que es difonguin o es distribueixin dins d’Andorra s’han de fer en català.” Més clar, impossible. Ve-t’ho aquí. No sé què és pitjor, si la ignorància sobre el país (fingida o real), que ningú no els hagi avisat o bé la convicció que total no passa res i no val la pena complir la llei i, en canvi, seguir la del mínim esforç, una llei que és tan universal com ho són les quatre de la termodinàmica.