Simulacre

Avui estic emocionat. Hi ha anunciat un simulacre d’actuació en cas de sisme de veritat, no una de les simpàtiques tremolors procedents d’Os que cada mes ens amenitzen les converses de cafè. Hi haurà desplegament de bombers, policies i ambulàncies i no sé si helicòpters, que aporten sempre un plus de dramatisme al fet (a falta d’F-16). Potser afectarà al trànsit, però és un preu que hem de pagar amb alegria i respecte pels que pensen en aquesta mena de maniobres. No és que comptem que succeixi una catàstrofe tipus The Big One, el gran terratrèmol que amenaça els habitants de San Francisco quan la falla de Saint Andreas es desperti, i que fa dècades que esperen amb californiana resignació. Fa més de cinc segles que a les Valls i voltants no hi ha un terratrèmol d’una certa magnitud –dels que fan caure edificis– i està molt bé que ens preparem, per preveure contingències i comprovar, abans no ens agafin les presses, què és el que funciona i què el que no. I també és la gràcia dels simulacres, que són com un joc de gent gran. Si fas un creuer, un dels grans moments és quan t’alliçonen què fer en cas de possible naufragi, i per un moment, format a coberta amb l’armilla salvavides, et sents com Leonardo di Caprio dalt del Titanic. I tenen el detall d’anunciar-te’ls amb temps perquè no t’espantis. Probablement en un cas de sisme real tot seria més desendreçat i improvisat, amb escenes de pànic, embussos i ves a saber què, perquè el caos és una tendència natural quan les coses surten de mare. No sabem què passarà, però si més no tindrem la consciència tranquil·la: si un forat obert a la terra se’ns empassa no serà perquè abans no haguem fet un simulacre.