Autocrítica

Ara que aviat farà un any que omplo aquest espai de visura, arriba el moment de fer una mica d’autocrítica, aquesta cosa que Stalin van posar de moda per fer que el personal se sentís malament i abracés sense remordiments la doctrina oficial. Abans era senzill: et confessaves davant d’un capellà i au, ja podies tornar a pecar amb el comptador a zero, a canvi d’uns mòdics parenostres. Avui tot és molt més complicat i vaja, toca autocrítica. Som-hi, va: m’acuso i em sap greu no haver seguit més de prop les vicissituds del bàsquet nacional, que diria que només apareix (i encara de passada) en un article signat el febrer passat. I això no pot ser. Tinc molts amics que vibren amb els èxit del MoraBanc i pateixen amb els fracassos, i lamento que –per algun estrany dèficit cognitiu– la cosa del bàsquet no em faci trempar. No hi ha excuses ni de feina ni de cansament ni de res: deixadesa i mandra. I això que una vegada vaig anar a veure un partit i (encara que no l’acabés d’entendre del tot, perquè per a aquestes coses soc un negat) vaig trobar que l’ambient era magnífic i no em faria res tornar-ho a provar. Deu ser com allò del primer cop que tastes la cervesa, que de primer fas com escarafalls i, després, aquell esclat d’amargor amb bombolles et fa tan feliç. Sé que la gran família del bàsquet andorrà ho està passant malament, perquè els resultats no han acompanyat l’esforç i la il·lusió de jugadors, tècnics i afició. Si mai puc ajudar en alguna cosa, soc aquí, a la vostra disposició.