Elevat nombre de queixes

Qui diu que queixar-se no serveix per a (gaire) res? Servidora, sense anar més lluny, per aquell tarannà pessimista que gasta, que es lamenta d’esma perquè no sigui dit, però no pas perquè cregui en cap moment que algú li farà cas. Doncs el diari d’ahir diu que a cal Rosaleda han rebut un sarronet de queixes sobre la precària salut del català en el món del comerç i dels serveis i s’han decidit a fer-hi alguna cosa. Que aquesta cosa sigui una campanya publicitària de conscienciació per terra, mar i aire ja m’està bé, tot i que –per continuar amb el meu tarannà pessimista– estic convençut que als destinataris més contumaços i repatanis el missatge que se’ls adreça els entrarà per un ull i els sortirà pel del detràs. Si en els comentaris a la notícia ja s’ha començat a sentir el tam-tam del supremacisme. Sí, aquell argumentari idiota que diu que t’has de rendir a l’evidència del més fort i que intentar que el gegant Goliat respecti la llengua de l’esmeligat David és un acte de supremacia que frega el racisme, i que t’has de conformar. No fotem, home. Que busquin raons més fonamentades, si són capaços, i que deixin de fer el ridícul. Que perdrem la llengua, víctima del foc amic i d’una demografia en contra? Potser sí. Però que no sigui perquè ens han fet entrar el clau per la cabota i, nosaltres, sempre tan servicials i mesells, ens ho hem deixat fer amb aquella alegre submissió i a sobre pagant la vaselina.