Les sol·licituds

Diu que hi ha una allau de peticions per construir a Escaldes, a veure qui la fa més alta. A Escaldes i arreu: un passatemps ben entretingut per creuar Andorra amb criatures és comptar grues (i benzineres). Amb el cor a la mà, confesso que jo soc d’aquells esperits innocents, éssers de llum amb sang d’orxata, que creia que els temps del gran boom de la construcció s’havien acabat i que, com a molt, s’anirien renovant a poc a poc alguns del nyaps que es van construir en el temps dels zero escrúpols estètics. Tenia l’esperança que algun dia faria goig de passejar per la trama urbana sense haver de tancar els ulls davant d’aquells sinistres blocs de pisos d’aire soviètic. Ara es veu que tots els promotors s’afanyen a construir tant com puguin, abans el terminis legals per reformar plans urbanístics no permetin modificar la situació actual i la conjuntura econòmica encara els faci guanyar quartos. Ja poden córrer, ja, que prou queden alguns racons del país per ser transformats. I encara hauríem d’estar mig contents, perquè sens dubte podria haver estat pitjor: recordo haver vist, amb aquests ulls mortals, estudis redactats durant els anys noranta, els anys de l’alegria —i suposadament seriosos— quan economistes, arquitectes i urbanistes feien els seus càlculs i càbales i preveien que, entre aquestes quatre muntanyes, hi podrien acabar vivint vuit-centes mil persones. Un vuit i cinc zeros. 800.000. Pensem-hi un moment, abans de cantar les absoltes.