Dinamarca

Feliç aquell estat que té entre els seus defensors públics personatges que no tenen manies ni escrúpols, ni els mouen altres principis que la defensa de la unitat de la pàtria. Feliç l’estat que té orgullós en nòmina tot de Villarejos i Fernándezs Díazs, disposats a incomplir la llei que un dia van jurar de respectar per aconseguir el més sagrat dels objectius. Tots els països tenen clavegueres, racons foscos, zones d’ombra, personatges que es mouen entre bambolines, que actuen fent el contrari del que prediquen com a representants d’un estat de dret. Hi són i segurament hi han de ser, perquè els veïns, els adversaris i els enemics també en tenen i potser siguin encara més dolents i implacables, més eficaços a l’hora d’aconseguir guanyar ells i que perdin els altres, sense tenir en compte cap ètica ni cap comportament moral. És molt lleig, sí, però el món és com un ring cruel que funciona a còpia de mastegots, sense normes i sense compassió contra els més dèbils. I nosaltres som tan cínics que fem veure que no hi són, que per les canonades de les clavegueres hi baixa orxata i tot fa olor de Mimosín. Ara, el que ja passa de taca d’oli és la sapastreria, l’obscenitat, l’exhibició pública de tanta misèria, la recreació en la sordidesa. Les cintes publicades, les filtracions a la premsa, les entrevistes en prime time dels reponsables del carro de la brossa com si fossin herois o gent mínimament respectable. Com si ens haguéssim acostumat –i això no pot ser– a aquella olor a podrit que abans, en temps de Shakespeare, només se sentia a Dinamarca.