Sí al

Recordo amb nostàlgia una samarreta (més aviat lletja) on, damunt del dibuix estilitzat d’una vall entre muntanyes, s’hi llegia una frase senzilla i indubtablement afirmativa: “Sí al Madriu”. D’això en deu fer vint anys ben bons, que era quan s’elaborava la candidatura –i quan el gran Joan Reguant començava a foguejar-se als passadissos llarguíssims de la seu de la Unesco a París. Recordo també l’emoció col·lectiva quan el 2004 es va inscriure el conjunt Madriu-Perafita-Claror a la llista del patrimoni mundial, secció paisatge natural. Fins aquí, tot perfecte, modèlic: una victòria de país per preservar un tresor amenaçat per aquesta fal·lera autodestructiva que no ens podem treure del damunt. Però des de llavors, cada cop que apareix el triple topònim a la premsa, ja tremolo. Diria que alguns tenen la sensació incòmoda que els van fer un regal enverinat, que els van concedir un desig que en el fons no volien, o que els van traspassar una màquina fenomenal que no acaben de saber fer anar, com si el manual d’instruccions estigués escrit en una llengua incomprensible (o els fes mandra d’engegar-la). S’han fet molts esforços per gestionar-ho com Déu mana, certament, i hom no hauria de dubtar de la voluntat de fer-ho tot bé i preservar aquesta joia per a les generacions que (si no peta tot abans) vindran, però hi ha alguna peça que grinyola. No hi ajuda, n’estic segur, la rigidesa ancestral de les estructures dels comuns que –no ho oblidem– Fiter & Rossell deia que eren tan antics “com és lo habitar hòmens a Andorra”. És a dir, des de l’epipaleolític, segle amunt, segle avall.