La ruleta

No és bonic ni agradable parlar de fractures en un partit –que és una estructura organitzativa on, si ens hi fixem bé, el propi nom ja porta incorporada la idea de divisió i trencament. Si al damunt hi afegim una fractura, què ens queda? Un partit, per definició i per lògica, no és un ens sencer, ans una part del tot social. Però passa que ens agraden les votacions clares, sense dubtes ni aiaiais, d’aquelles que en diuen a la búlgara, sustentades amb percentatges contundents i, si és possible, per majoria absoluta o absolutíssima. I encara ens agraden més aquelles glorioses votacions de caràcter més eteri o espiritual, on no cal ni tocar urnes ni comptar paperetes: són les que es fan per assentiment, per unanimitat o –les millors de totes– per aclamació, que acaben amb el candidat passejat a espatlles dels electors com si fos un torero. Llavors ho tenim tot clar i no hi ha (gaire) frustració. Les votacions ajustades ens provoquen neguit, el mateix que sent el jugador de ruleta que veu com, així que es va alentint el gir de la roda, la seva fortuna pot canviar en funció de les forces de la mecànica. Vermell o negre, parells o senars –o el zero per a la banca. Però Déu me’n reguard de comparar les tribulacions de la vida política amb les lleis de l’atzar. Els que no hem participat mai en bregues partidistes, per feblesa de caràcter, per manies o per qualsevol altra excusa, hauríem de donar les més expressives gràcies als que s’hi atreveixen, perquè ells sí que tenen allò que s’ha de tenir.