'Match ball'

La lectura del BOPA –que habitualment és un vici eixut i exasperadament administrativista– pot, de tant en tant, provocar grans satisfaccions. Per exemple, en l’edició del dimecres de la setmana passada, sortia publicada la subvenció que ha rebut per a l’exercici 2022 la nostra tennista nacional, la Vicky Jiménez. Eren cent cinquanta mil euros, vehiculats a través de la Federació Andorrana de Tennis. Exactament la mateixa quantitat que va rebre l’any passat. En total, i de moment, tres cents mil euros públics destinats a promoure la professionalització de la nostra jove promesa. No cal dir que me n’alegro molt que se li reconegui el talent i se l’ajudi en tot el que necessiti. Però jo diria que el món del tennis mou molts però que molts diners, i no sé si algú que arriba a disputar la versió júnior de Roland Garros i ara es prepara per al torneig de Wimbledon necessita de tant suport de la padrina. Potser sí, no dic pas que no. Però, vist des de d’altres disciplines, sembla un pèl discriminatori, desmesurat, potser exagerat. Penso, per exemple, en els nostres pobres literats, que d’un en un reben cada any set mil cinc-cents euros en concepte d’ajut a la creació, i moltes gràcies. No sé, sembla poca cosa. M’imagino els col·legues i tanmateix amics Iñaki Rubio, Manel Gibert i David Gálvez –els tres darrers receptors de l’ajut– rebent tres-cents mil euros cadascun. Alliberats de les servituds laborals i domèstiques i vivint (una mica) com si fossin J. K. Rowling o Stephen King, quines obres mestres, perles de la literatura universal, no escriurien? Pensem-hi. Punt, set i match.