Els exportadors

Qui ha dit que Andorra no exporta res, que és un país improductiu, erm, sense recursos naturals, que depèn de l’exterior en tot? Però si som una veritable potència mundial! Cent mil tones de residus és una quantitat enorme i respectabilíssima, que no sé si té paral·lels —en proporció— en altres països. Segur que sí, sobretot en aquells on l’espai disponible és escàs: les illes polinèsiques o el Carib, per exemple. Ho podem visualitzar la mar de bé, amb l’aplicació de la matemàtica recreativa i una senzilla regla de tres. És com si al cap de l’any cada ciutadà del Principat generés tot solet una tona i quart de material. Imaginem-lo dipositat al menjador de casa, i que l’anem acumulant. Tindríem 1.250 kilos la nit de Cap d’Any, a raó de tres kilos i mig al dia. Naturalment, les estadístiques i les mitjanes no serveixen per a gran cosa i solen ser reduccionistes i injustes: és allò dels cinc pollastres per càpita, que tu te’n menjaràs nou i jo, anant bé, un, i encara gràcies. Però sí que ajuden que ens en formem una idea. I això que no s’hi compta la runa. Llavors sí que riuríem: cadascú tindria sobre la seva consciència l’exportació de dos mil set-cents cinquanta kilos de terra andorrana, que ja són rocs. Com diu la notícia del diari de diumenge, «destinades a valorització», (que no sé exactament què vol dir). Si és que ens han de tornar quartos, com quan portaves les botelles buides de Vichy Catalán al colmado mira, encara faríem negoci (com el del Robert & Les Cabres).