Foment a l'estalvi

Ja tenim les tarifes públiques (juro que, picant sense mirar, he escrit primer púbiques) que regiran l’accés al pont tibetà de la Vall del Riu i al vertiginós mirador del Roc del Quer (per cert, que el Roc del Quer és tan redundant com dir el Roc del Roc). Aquestes redundàncies lèxiques no han servit per estovar el cor dels que decideixen quins han de ser els preus de les entrades. Així, la tarifa combinada per les dues atraccions són catorze amb cinquanta. No és pas barat. I fan bé, perquè tot preu puja com l’escuma i a veure si encara farem el pallús. Si m’haguessin demanat l’opinió, ho hauria arrodonit a quinze euros, per evitar problemes amb el canvi, que si mai te’n quedes sense és una murga. Què coi, quinze: vint, i així amb un sol bitllet ja fem. I què és això, dels descomptes a grups i la gratuïtat a menors? On s’és vist? Un acte discriminatori. Cafè per a tothom. Que paguin per sociabilitat i joventut, respectivament. Tots som fills de Déu i iguals davant la llei i hauríem de ser-ho també davant les ordinacions de preus. A més, als turistes ja els agrada. Surten de casa predisposats. Si és que fan pagar, és que val la pena. Com el mirador de Peyreguils, que l’entrada serà gratis, però el telecadira i el telecabina no. Si els entra en el pressupost (és a dir, si són turistes de qualitat), cap problema. Ara, jo sí que faria un descompte a la legió de paletes peruans subcontractats que estan eixamplant –per dalt– el país, per compensar-los pel viatge i les molèsties. Cert que, si les comparen amb Machu Pichu, les nostres meravelles locals els faran més aviat peneta.