Al natural

De debò –i ho dic sense gota d’ironia–: friso perquè arribi dissabte i ens estrenin a l’hora de la migdiada el documental de la National Geographic. Ai, tot aquell desplegament tan vistós de picots (garsers, verds i negres), esplendorosos galls fers, esquius mussols pirinencs, perdius blanques, trencalossos, marmotes, isards i tota quanta bèstia de pèl i ploma té el bon gust d’habitar les Valls Neutres, malgrat tota la ferralla que els amenaça. Ens hem de conscienciar que corren perill d’extinció, no només pel canvi climàtic, ans també perquè nosaltres, com a espècie, som uns veritables destralers. Espero que els guionistes hi hagin posat la dosi justa de pedagogia sense tremendisme, d’informació sense demagògia, de descripció sense xaroneria. Potser hauria estat bé dedicar uns minuts a la taxonomia humana que pobla el país, que també donaria material de primeríssima qualitat per a un documental, i sense la qual no ens acabem de fer una idea precisa de la realitat, que és complexa i polièdrica. No crec pas que s’hi hagin posat, i voldria pensar que és més per falta de pressupost que no pas per prudència o ignorància. Però unes seqüències amb constructors, ferrarimen, youtubers, potesnegres, apocalíptics i integrats, cònsols i consellers, cortalans, banquers, bancaris i funcionaris, dependents de comerç, pisters australs i un llarguíssim etcètera de tipus humans. Donaria per molt, sí, i potser encara els quedaria uns segons lliures per dedicar-los al més nostrat i invisible dels vertebrats andorrans: el tamarro.