Mala praxi

He estat poques vegades de baixa mèdica. De jove–jove, diria que mai. De més gran (diguem-ne que durant aquesta digna maduresa), i a mesura que els delicats mecanismes del cos han començat a desmanegar-se, alguna vegada (sense exagerar). Una orquitis aguda (que no és un atac d’orqueria), problemes a les cervicals, una rabiüda grip precovid que em va deixar com si m’hagués passat un clípol pel damunt. Totes les vegades que la doctora referent em va fer agafar la baixa estava cardat de veritat, no podia aixecar un paper de terra, era una classe passiva, del tot improductiu, un veritable escarràs social. I, tot i així, entre febrades, dolors i aquella dolça intoxicació que provoquen els analgèsics opiacis, tenia un cuquet de culpa. Albert, va, lleva’t i penca, surge et labora, que potser estàs fent comèdia. Què pensaran, els senyors de la CASS? Que ets un nyicris, un tou, un figa-flor. Que ets un malbaratador de recursos, que hi ha compatriotes que potser els necessiten més que tu i allà els tens, al costat del taulell, al peu del canó. Aquest pensament coexistia amb el pànic a la visita dels inspectors. Els men-in-black, aquesta mítica brigada, com els Intocables d’Eliott Ness, amb llicència per visitar-te al llit del dolor (dins d’un horari fixat) i comprovar si feies trampa. Ara diu que s’hi posaran de veritat. Potser d’aquesta manera acabaran amb la mítica figura del galtes que diuen que fa deu o quinze anys que està de baixa i tothom sap que, de Sant Joan a Meritxell, el poden trobar a l’apartament de Miami.