Escola d'escalfor

Encara falta una setmana per al solstici i ja n’estem fins a les gònades, de la calor. Si no fos pel salmorejo, l’orxata, els gelats i els gintònics de cap al tard, bé valdria la pena entrar en una càpsula criogènica d’aquelles que surten a les pel·lícules d’astronautes i que ens despertin per Meritxell, per estalviar-nos tot aquest patiment. Els mapes que ens ensenyen els meteoròlegs sàdics ens mostren una variada gamma de tons torrats, entre l’ocre, el carabassa i el vermell roent, que provoquen entre el públic que els contempla impotència i esgarrifança pels seus ecos infernals. Si haguessin adoptat una altra convenció, no sé, basada en els colors blaus o verds, potser no ens espantaríem tant. I només falta que ens parlin de condicions africanes perquè ja ens acabem d’arrupir. Les autoritats, sempre tan paternalistes i vetllant per la salut pública, no perden l’oportunitat per alliçonar-nos, i ens aconsellen que ens hidratem i ens posem a l’ombra, com si fóssim curts de gambals. L’única cosa mig bona que tot això ens pot portar és que hi hagi una moratòria sobre els petards, com a potencials agents incendiaris (cosa que no crec que passi, perquè el lobby dels dinamiters solsticials és poderós). I ja només ens queda el trist consol de recórrer a la història, mare de la humanitat, i recordar amb enyorança que només fa tretze mil anys (una fotesa en termes cronològics) tal dia com avui (i tot l’any, de fet) hi havia un gruix de tres-cents metres de gel sobre l’avinguda Carlemany. Fins a l’alçada d’Engolasters, si fa no fa.