La picoreta

Han anunciat amb bombos i platerets que la justícia andorrana ha enviat una comissió rogatòria a M. Rajoy i a d’altres destacats membres de l’stablishment espanyol, com a màxims responsables de vulnerar la sobirania del país amb aquelles tèrboles maniobres (“amenaces, extorsió i xantatge”) que tenien com a objectiu —parcialment aconseguit— de desmantellar el moviment independentista català, provocant un enorme sotrac al sistema financer andorrà com a víctima col·lateral. Dit així, en quatre paraules, a tall de resum d’un dels capítols més tèrbols de la història contemporània d’Andorra. N’hi ha que han començat a salivar, com els quissos de Pavlov, amb aquella excitació pròpia de les grans ocasions. No voldria ser jo qui els tallés la digestió ni esbravés la legítima picoreta que hores d’ara senten, però jo no em faria gaire il·lusions de veure asseguda a la colla pessigolla a la bancada dels acusats, disposats a declarar davant d’un batlle, capcots i penedits, amb el cor a la mà i lligats per la promesa o jurament de dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, fins que resplendeixin els fets i actuï la justícia, sempre cega i imparcial. No ho sé, eh? Però m’estranyaria molt, perquè les galtes, els advocats, els recursos i les excuses que hi posaran seran de nivell Champions League. O potser ni tan sols això: silenci administratiu. Que què s’han cregut, els andorranitos. I que consti que res no m’agradaria més que haver-me de menjar aquestes humils paraules (les impreses en paper premsa, això sí, perquè la versió digital és inmenjable i indigesta).