Escalf

Ahir, el president de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Pere Aragonès, va enviar “escalf” als bombers, personal de les Agrupacions de Defensa Forestal i voluntaris que estan combatent els terribles focs que devoren part del Solsonès, la Noguera i la Terra Alta. Escalf. A 41º a Baldomà, no se li acut una altra possibilitat que enviar-los una mica d’escalf, no sigui que agafin fred. Les paraules mai no són neutres. Escollir-ne una en comptes d’una altra pot significar un món: el mateix president, en ser interrogat a Lleida sobre si menjava fruita o no, va confessar que sí. Pinya. El mateix ús pervers de la paraula equivocada va passar fa uns dies en un comunicat de la conselleria d’Interior, també de la Generalitat. Veient que els accidents s’han multiplicat a l’A7 després de treure els peatges, no se’ls va acudir altra cosa que pensar en un “pla de xoc” per reduir-los. En veritat, davant les institucions hi ha cada lluminària que calça’t. El que és increïble és que no hi hagi ningú, al llarg d’una cadena de decisions que s’intueix llarga i complexa, des del camàlic de base fins al gran Manitú, que se n’hagi adonat. O pitjor encara: que si se n’han adonat, no hi donin la més mínima importància.

Per això hem de saludar amb alegria que hagin nomenat el nostre estimat Josep Dallerès com a membre d’un grup de reflexió del Consell d’Europa, set savis que hauran de reflexionar sobre les noves realitats i reptes als quals s’enfronta Europa –i el món–. Si han escollit un poeta en comptes d’un gris tecnòcrata és que encara hi ha un bri d’esperança.