El silenci

El gran Manuel Vicent escrivia cada any un article contra els toros. Desplegava una bateria d’arguments incontestables, solidíssims, i ell picava pedra i picava pedra. Malgrat això, continuen havent-hi corrides, i l’altre dia la reaparició d’un torero anomenat José Tomás va excitar l’afició fins a extrems insospitats, de manera que aquesta mena d’escrits ja se sap que no serveixen per a res. Servidor recorda que, des que publica coses al diari, també escriu un article a l’any, si fa no fa per aquestes dates, sobre els petards. Contra els petards, més ben dit. No pas per aconseguir que l’exèrcit de petits i grans dinamiters que es gasta els quartos en aquelles barraques que semblen clandestines s’ho repensi, ans més aviat perquè quedi constància escrita que n’hi ha uns quants que no ens sotmetem sense queixar-nos a aquesta dictadura d’espetecs, detonacions, bústies rebentades, guspires i ensurts. Per no parlar del que pateixen gossos, gats, animals domèstics i feres salvatgines i —no ho oblidem— també els ocells, que viuen aquestes setmanes de passió amb una angoixa insuportable que se la podrien estalviar. Amb el país tan sec com el tenim, fins i tot encendre una piula (i no parlem dels coets) sembla una provocació. Ja sé que a les autoritats no els agrada excessivament prohibir, no perquè no en tinguin ganes, sinó perquè el personal se’ls rebota. Però enguany seria una excel·lent oportunitat per demostrar una mica de serenitat i civisme. Sí, els xinesos podien haver inventat una altra cosa. Ara potser ja és tard. Però fem una mica d’apologia del silenci. Igual fins i tot ens agrada.