Descreguts i desbordats

Diu la tesi doctoral de l’enginyer Sergi Riba que el quaranta per cent dels torrents de la xarxa fluvial del país corren un risc de desbordament mitjà o alt. Sense haver fet els estudis corresponents, posats a apuntar una proporció, jo hauria fet com amb els dentistes i els xiclets: nou de cada deu. Malament rai si per consolar-nos i estar mínimament tranquils ens hem de refiar de recurrències centenàries. Sí, un aiguat com el del vuitanta-dos pot passar cada mil anys, però tenim tanta mala sort i la meteoestadística és una ciència tan agafada amb pinces que no m’estranyaria que, en vida nostra, en veiéssim un d’igual o potser pitjor, perquè el país no és pas el mateix que el de fa quaranta anys enrere, i només cal veure com s’han fet les coses per no ser gaire optimistes. Però sort en tenim dels ciutadans escèptics amb el canvi climàtic, que són una colla, igualment quantificable i convertible en un percentatge, molt superior al dels torrents desbordables: un setanta-cinc per cent no veuen motiu de preocupació, segons les dades de l’Observatori de l’AR+I. Com aquelles criatures que es tapen els ulls per no veure allò que els fa por, com l’estruç que amaga el cap sota l’ala (hi ha versions que diu que el colga a la sorra), la negació col·lectiva serveix per tranquil·litzar-nos. Si el problema no existeix perquè és imaginari o no se sustenta prou amb l’evidència científica, doncs no passa res. Tots aquestos fenòmens estranys i pertorbadors que vivim cada vegada més sovint són flors d’un dia, accidents, els capricis del clima mediterrani, que és voluble i exagerat, i els amplifiquen els mitjans i les xarxes, que busquen el clic i la fama fàcil. Es pot ser escèptic, i no dic que no sigui una actitud positiva i intel·ligent, en un món on te la foten per totes bandes. Però jo faria cas a la saviesa popular. Vora el riu, no hi facis lo niu.