'Preparados, listos, ya!'

No sé si els passa el mateix a vostès, estimats lectors, però a mi qualsevol notícia que parli de curses a la muntanya em provoca taquicàrdia, una baixada de sucre, àcid làctic, fluixera als genolls i un esgotament general. Ja ho he dit alguna altra vegada. M’esvaeixo només de pensar que algú fa per gust cinquanta o seixanta o cent cinc quilòmetres corrent costes, amunt i avall, acumulant metres i metres de desnivell amb la mateixa desimboltura d’aquell individu sedentari que, cervesa a cervesa, guanya uns mil·límetres de cintura a cada sessió de sofà. Però és el signe dels temps, i quan surten els responsables que fan els comptes del retorn i diuen que cada corredor arrossega família i amics i gasten un gavadal de diners al país, què pots dir? Que corrin tan com vulguin, sempre que no facin malbé res i ho deixen estar tot tal com estava. Ara, que en veure el vídeo del moment de la sortida, divendres al vespre a Ordino, de la Trail 100, em va sobtar que fessin –i per megafonia– el compte enrere en castellà. “Cinco, cuatro, tres, dos, uno y...”. I en anglès, a la sortida de la cursa de vint-i-cinc. Per molt que hi barrino, no hi sé trobar el sentit (si és que en té algun). Que hi ha corredors de fora? Quin problema? Cap. No pateixin, que per molt curts que siguin, a la que vegin que tot Cristo comença a córrer ells també correran. És igual. No cal donar-hi més voltes. La petita dosi d’autoodi, la poca estima per allò que és genuí. La mandra i la inèrcia, ni tan sols la mínima concessió de cortesia al país que hi posa les muntanyes. Poc ens passa.