Jaç

No tot han de ser males notícies ni anuncis de calorades ni inflacions desbocades ni despropòsits, ni mals auguris –així, en general. De vegades hi ha festivals de jazz que ressusciten, com el d’Escaldes-Engordany, que reneix de les seves cendres –encara tèbies en el cor de molts aficionats– i a partir d’aquest vespre ens omplirà uns quants vespres amb aquells acords de sèptima menor disminuïda amb l’onzena bemoll que tant agraden als jazzmen. Llàstima que hagin passat tants anys, i que molts d’aquells espectadors entusiastes dels anys noranta ens hem tornat més dropos i sobretot més melangiosos, perquè els records d’aquelles nits glorioses al Prat del Roure són com una desfilada d’espectres. Miles Davis és mort i no té hereu. B. B. King també. I Ray Charles. I Chick Corea... Però bé, no tot han estat desgràcies. Paquito d’Rivera i Michael Camilo encara esperneguen, i amb bona salut. Pat Metheny també està en plena forma, però el seu gran teclista de tota la vida, Lyle Mays, va començar a tirar cap a l’altra banda fa un parell d’anys. Esperem que passi molt de temps abans no ensopeguem amb l’obituari del gran Ron Carter, la gran figura del festival d’enguany, però és que ja n’ha fet vuitanta-cinc i de músics de jazz que arribin a centenaris no n’hi deu haver pas gaires. En fi. Que el temps passa i que la joventut no torna és un fet que hauríem de tenir assumit, i faríem bé de deixar-nos estar de punyetes, vèncer la mandra i mirar de trobar, al fons d’algun bagul, una d’aquelles samarretes tan llampants –i, si no és demanar gaire, que encara ens les puguem posar.