Que els mati Déu

Els carlins vuitcentistes tornen a estar de moda. Pot semblar una afirmació exagerada, fins i tot temerària, diria, però no per això no és menys certa. No sé si ho fa l’aura romàntica que encara arrosseguen –ah, aquella fascinació que sentim per les causes perdudes– o bé perquè representen tots aquells que veuen que el seu món s’enfonsa i, en comptes de mirar-s’ho des de casa i no fer res, se’n van a la muntanya a lluitar contra no se sap ben bé què i amb la quasi seguretat de saber que no guanyaran. Ahir vam presentar a La Trenca el darrer llibre de l’Amadeu Gallart (Per Déu, per la pàtria i el rei, publicat per Salòria) –i que ja va treure fugaçment el cap per aquesta secció fa uns mesos– que tracta de les peripècies del seu besavi, un carlí de sofà. El segle XIX és un segle fascinant, perquè és intens i contradictori: a Europa s’instal·la la democràcia liberal contemporània però al preu d’escombrar unes estructures ancestrals que eren necessàries per a l’equilibri emocional del continent: va néixer un món nou però el vell encara es va resistir a desaparèixer, perquè portava una inèrcia de molts segles. A Andorra, el dinou és potser el segle clau, el més efervescent (amb permís del segle passat, que va ser una bogeria total). Però és el que va posar els fonaments a la vertiginosa transformació del XX. I els carlins (i els precarlins, els reialistes que fa tot just dos-cents anys van buscar refugi a les Valls Neutres quan anaven mal dades) ja corrien per aquí, i van deixar una petjada, potser poc visible, però intensa. Se n’haurà de parlar.