El tren pinxo

És admirable la capacitat que té la Generalitat de Catalunya —i totes les administracions públiques, diria— per encarregar informes de viabilitat sobre qualsevol cosa. Que després, un cop lliurats i generosament pagats, els deixen en una posella perquè criïn pols és només un efecte secundari, menor (el diner del comú no és de ningú). Aquests dies precaniculars ha saltat als mitjans l’encàrrec que han fet des de Barcelona perquè es mirin una altra vegada això del tren per la Cerdanya i l’Urgellet i la seva eventual —i natural— perllongació cap a Andorra. Tot és molt bonic i el paper aguanta el que sigui, però a un preu mínim de tres milions i mig d’euros d’inversió per quilòmetre de via, sembla difícil que mai pugui fer-se. L’exconseller d’Economia Germà Bel ha fet quatre números i ha dit, fent una reductio ad absurdum, que sortiria més a compte regalar (i mantenir) un cotxe elèctric a tots els urgellencs i ceretans (sobre els andorrans no s’ha pronunciat), tenint en compte, a més, que molts d’ells necessitarien un vehicle propi per anar de l’estació cap a casa. Hom no pot sinó lamentar que, a les darreries del segle XIX i a començament del XX, quan la Mitra i els francesos se les tenien per assegurar la preeminència sobre Andorra, a més de telègrafs, escoles, serveis postals i carreteres, haguessin tingut a bé allargar les línies de tren —que van arribar a l’Ospitalet i a Puigcerdà ara fa més d’un segle— perquè fessin cap, amb un petit esforç, a la República de les Valls. Ens hauríem estalviat marrameus, grans esperances, estudis ben pagats i, molt probablement, inútils.