Roger

Dimarts, al teatre Grec de Barcelona, Roger Mas i una plèiade d’artistes convidats van celebrar els vint-i-cinc anys de trajectòria del cantautor solsoní (que no hem de confondre amb el Roger Mas, artista autòcton). No hi vaig poder anar, però tots els amics que van tenir la sort d’assistir-hi i la mala pensada d’explicar-m’ho em van dir que va ser un concert d’excepció, el reconeixement merescudíssim a una carrera sensacional. Pensant-hi, i fent una mica de recerca, he intentat esbrinar quantes vegades ha actuat el Roger a Andorra, al llarg d’aquest vint-i-cinc anys (que ja comencen a fer impressió). Només quatre: i les dues primeres quasi no compten, perquè van ser tot just quan començava, el 2002 i el 2005. L’únic concert-concert va ser fa dotze anys, a l’escenari del Centre de Congressos de la capital, amb el grup que duia aleshores, després d’aquell disc imprescindible que era Les cançons tel·lúriques. Després va actuar, tot sol amb la guitarra, sota el campanar de Santa Coloma, en el marc del Campus Universitari de la Llengua Catalana, fa set anys i amb una trentena de feliços espectadors. I prou: ens hem perdut concerts memorables, com aquell increïble espectacle que va muntar amb la Cobla Sant Jordi. Mentrestant, hem vist dos cops la Julieta Venegas, una infinitat de vegades els Manolos, Erentxuns, Perales i Naranjos, qui-sap-los dels Cuarenta Principales i representants variats i prescindibles de l’univers musical espanyol, una relació tan llarga que ompliria aquesta pàgina i encara faltaria espai. Costaria tan poc, de vegades, deixar de ser tan provincians…