Els àugurs

No passa dia que no trobem, per terra, mar o aire, algú que ens vulgui col·locar un missatge apocalíptic. Ja ens podem anar calçant, perquè tot petarà a partir del setembre. O de l’octubre, en el millor dels casos, però que l’hivern serà terrible si no has fet llenya al bosc o tens un galliner. Que qui sap si el gintònic que ens prendrem aquest vespre a la vora de la piscina potser serà l’últim –o el darrer que ens podrem permetre durant una llarga temporada. Que s’acosta una crisi de magnituds còsmiques, colossals, que riu-te’n tu dels set anys de vaques magres i de les que hem anat encadenant durant els darrers anys, que han estat una broma. Diuen que ara es produirà tempesta perfecta, la funesta confluència –o la retroalimentació– de l’escassetat d’aliments i de combustible, de la inflació sense control, de la guerra (de la que l’episodi d’Ucraïna ha estat només el primer capítol o, pitjor encara, només el pròleg), i, per acabar-ho d’amanir, del clima, que ens ha embogit definitivament. Com en un còctel pervers, la barreja és explosiva, fatal, inexorable: tot s’ha desmanegat i lleparem a base de bé. Ens ho diuen historiadors, economistes, politòlegs, gent habitualment sensata o que en general irradien una aura de respectabilitat. Potser només siguin àugurs de pela amb quinze, d’aquells als que els agrada espantar el personal. Hi ha el perill –que no seria la primera vegada que passa– de les profecies autocomplertes. Però escurem bé el gintònic. Jo, per si de cas, en demanaria un altre.