Sòlids en suspensió

Tenim l’aire enterbolit per les cendres i el fum de l’incendi del Bages, un vel subtil, una calitja antipàtica d’aquelles que, més enllà de la calor, afecten l’ànim, perquè sembla que han substituït per sempre el cel blau. I és que el foc i els meteors i el clima no tenen cap consideració ni respecte per les fronteres. Amb els trenta-vuit graus amb set dècimes enregistrats la setmana passada a la Borda Vidal haurem batut un rècord nacional de temperatura, però no és cap consol si a la Farga, posem per cas, arriben als trenta-nou graus, o a la Seu als quaranta. I l’agost del vint-i-u, repassant alguna visura, ja ens exclamàvem d’uns escandalosos trenta-set graus que avui rebríem amb alleujament, com un senyal de relaxació.

El consol que ens donen les dades de seqüències històriques és més aviat magre, i ens hi agafem com a desesperats perquè no hi ha alternativa. Que l’any trenta hi va haver una onada com aquesta, senyores i senyors! No tot està perdut! Resulta que els nostres padrins van suar com a polls una temporada. Només ens queda una esperança: que peti un volcà com el Tambora, que el 1815 va provocar un refredament global i va fer que el 1816 no hi hagués estiu, cosa que Mary Wollstonecraft Shelley va aprofitar —estava de vacances a Ginebra amb lord Byron— per escriure Frankenstein o el modern Prometeu. I no cal que el volcà sigui indonesi. Allà en saben i tenen tradició, però en realitat qualsevol altre ens aniria bé.