El segon porquet

Tothom té al cap el conte dels tres porquets que s’emancipen (això era i no era quan el jovent encara podia emancipar-se). El primer fa una casa de palla, i arriba el llop i la tira a terra d’una bufada. Corre a refugiar-se a casa del seu germà segon, que n’ha fet una de fusta. El llop torna a bufar, ara amb una mica més d’intensitat, i també l’enderroca. Els dos porquets desnonats pel llop demanen auxili al tercer germà, que ha estat previsor, ha confiat en el poder sagrat del totxo com a inversió de futur i no hi ha bufera lloberesca que pugui contra la solidesa dels murs lligats amb morter. Vet aquí un gos, vet aquí un gat. Fins aquí el conte. Però ara resulta que el primer porquet no anava tan desencaminat: a molts llocs es fa servir la palla com a aïllant, amb òptims resultats. I el segon porquet també va ser un precursor. Construir en fusta no és pas un disbarat, i ara tenim a Sant Julià —allà on hi havia hagut el bar Fenoy i un taller dels Sam— un senyor edifici de quatre o cinc pisos construït de dalt a baix amb peces prefabricades de fusta, com si fos un Lego gegant. Ja han coronat el llosat, i hi han posat

—com és costum— la bandera. En aquest cas dues, l’andorrana i la ikurriña (perquè d’allà deu venir la matèria primera). En un país que ha fet del formigó i la pedra vista gairebé una religió, dona una mica d’esperança veure que hi ha altres maneres de construir. Si hem d’acabar colgats per una allau de noves edificacions, si més no que hi hagi una mica més de diversitat tipològica. Així sia.