Corbata

Divendres passat, el senyor Pedro Sánchez, president de tots els espanyols que sota la capa del sol són, va rebre a la Mocloa el cap de govern de tots els andorrans, Xavier Espot. Anaven amb un vestit del mateix color —blau anyil l'un, blau marí l'altre— i ben encorbatats: el presidente amb una de verd-fosc amb una trama de malla amb cercles, i el cap de govern nostrat amb una de verd clar amb quadrets blancs i verd fosc. Del poc que va transcendir de la trobada ningú no diria que hi va haver acaloraments ni declaracions incendiàries. Però és sorprenent que, només una setmana més tard, en unes declaracions que han sorprès tot el món occidental pel seu to naïf i infantiloide, el senyor Sánchez hagi acusat la corbata de ser la responsable de l’escalfament global. Potser no la principal, però sí la que provoca la baixada del termòstat dels aires condicionats i, en una cadena lògica dels esdeveniments, contribueix a la fosa del permagel siberià. Així que fora corbates, malgrat el consell de Fiter i Rossell que recomanava als membres del Consell —i, per extensió, a totes les autoritats— que portessin sempre «panyo de la terra o de burell, barret, corobata o mocador i sabates». Només en tinc una, la de la sort: negra, amb un cor petit platejat com a única concessió a la frivolitat. Me la poso en comptadíssimes ocasions. Tot just ara he après a fer el nus Windsor, que reconec que és molt més elegant que el normal, que és com si t’anessis a penjar. Ara me la miro, plegadeta en un calaix, en estat de repòs. Potser no la portaré més: tot sigui per salvar el planeta.