B2

El B2 era aquell cèlebre bombarder estratègic que els americans van construir a final dels vuitanta, en plena guerra freda. Era capaç de penetrar en territori soviètic sense ser detectat pel radar i podia deixar anar setze carabassons termonuclears sobre l’enemic, que ni se n’hauria adonat del que li passava. Ara, trenta anys més tard, el B2, reconvertit en certificat oficial, és l’arma de destrucció massiva contra els metges que volen exercir a Andorra. Només cal fer una repassada als planys i les lamentacions dels comentaristes digitals per veure que l’exigència per llei del B2 és com l’aigua oxigenada que s’aplica sobre una ferida, que pica però cura. Des de fa temps, la missió d’una activíssima cinquena columna és la d’intentar convèncer-nos que amb el català a Andorra no vas enlloc, que és una llengua petita, exigua i abacallanada, i que faríem santament d’anar-la deixant només per a usos domèstics i folklòrics. I no pas en favor de l’anglès, ni del francès, ni tan sols de l’esperanto: en favor, com és obvi, del castellà. És així, i no cal que busquin altres excuses ni subterfugis. A veure: el certificat B2 és del coneixement intermedi. Qualsevol metge mínimament espavilat se’l treu tot solet en tres mesos. No et demana que escriguis les receptes en decasíl·labs, ni que t’expressis als informes com si fossis Jesús Moncada. Només s’espera una mínima implicació lingüística i un respecte a la gent d’on vols anar a treballar, una implicació i un respecte que serien assumits sense cap mania ni reserva si volguessis fer de metge a Islàndia o a Liechtenstein o a San Marino. La resta, palles (mentals).