Els estadistes

Dimarts a la tarda vaig escoltar amb molta atenció la presentació que l’enginyer Pau Noy, de la Fundació Mobilitat Sostenible i Segura, va fer sobre la possibilitat de connectar Andorra amb Barcelona per ferrocarril, amb un projecte plausible i que no semblés ciència-ficció. He de dir que tot l’argumentari que va exposar –econòmic, geopolític, ecològic i social– em va semblar molt bé: pragmàtic, possibilista, amb aquell puntet de visionari que li dona un plus d’audàcia. Els números? Natuaralment, és car, però és que el preu d’una simple rotonda ja em sembla un escàndol. Sempre he pensat que el tren ha fet tard, que s’haurien d’haver tirat vies quan era molt més simple, a començament del segle XX. També penso que el tren lliga els països, i que no hi ha expressió més clara de la civilització i la cultura europea que el plafó informatiu amb les sortides i arribades de la Gare d’Austerlitz. Amb tot el que va explicar el senyor Noy hi hauria elements suficients per sentir-se optimista i brandar amb entusiasme la bandera del progrés, la racionalitat i l’eficiència. Andorra–Barcelona en dues hores i mitja, on s’ha de firmar? Però aquí és on la lletra petita ho espatlla tot. Perquè això fos possible caldria tenir d’allò que abans en deien estadistes. Polítics amb visió de futur, amb intel·ligència, amb tenacitat, més preocupats pel llegat que deixaran als fills i als nets que no pas per les misèries de la gestió del dia a dia, administradors de la cosa pública que van amb els llums curts (o de posició), tenen un ull a Twitter i un altre a les enquestes. Així no farem re.